Category Archives: Artistes

HISTOCLICK, una nova forma de veure i ensenyar la història

Estàndard

cartelDes de que el món és món molta gent ha vist en l’estudi del passat la possibilitat d’entendre el nostre present. L’estudi de la història és fonamental per viure el nostre present i procurar no cometre els errors que, com humanitat, hem anat i anem cometent en el nostre pas per aquest món. La història, però mai pot ser jutjada des del present i els seus valors, cal entendre com era la societat del moment, quina era la seva cosmovisió, creences i valors de vida. Sense l’estudi del passat la nostra visió del món queda distorsionada i juguem a jutjar el passat amb uns criteris incorrectes.

Ensenyar història és apassionant. En cada classe s’ha de procurar endinsar l’alumnat en un món que per ells és nou i que moltes vegades està viciat de prejudicis, de visions incorrectes o d’imatges distorsionades i es que, com els hi dic moltes vegades, el cinema ha fet molt de mal amb els seus finals ensucrats on la parella marxa a cavall vers l’horitzó amb una posta de Sol. El món i la història no sempre són ensucrats.

Tot i això, arran les pel·lícules i sèries molts alumnes arriben a classe amb coneixements sorprenents. Alguns fins i tot busquen informació sobre allò que els ha agradat i alguns… han jugat a casa a allò que van veure en una pel·lícula.

IMG_0896-01

Soldats romans posteriors a la reforma de Mari (ca. 100 aC) disposats en formació de guàrdia

Entren aquí uns amics que he redescobert arran de tot això. Els estimats clicks de Playmobil. Aquells que vam néixer al voltant dels 70-80 els coneixem molt. Pirates, cavallers, indis o soldats prenien vida a les nostres mans i feien volar la nostra imaginació.

En els darrers anys Playmobil ha tret diverses sèries de clicks que s’endinsen en el món de la història més enllà dels coneguts i estimats cavallers i pirates. Egipcis, romans, víkings o prehistòrics han estat fets plàstic per l’empresa alemanya…

IMG_0906

Un soldat anglès i un francès lluiten pel control del castell de Les Tourelles 

I un professor no pot escapar d’aquesta oportunitat.

Vaig dissenyar i executar quatre diorames que mostren moments de la història diferents:

La cacera prehistòrica d’un mamut

IMG_0902

Els homes prehistòrics del paleolític eren caçadors i recol·lectors

La vida al paleolítica mostra als caçadors buscant el menjar per la tribu, mentre les dones es queden a la cova amb els ancians i els nens. En aquells moments els mamuts són l’animal per excel·lència. Oferien carn, pell i ullals d’ivori. Només hi havia un problema… calia caçar-los.

IMG_0905

Els nens observaven les tècniques de cacera dels adults

La trobada de Tars entre Marc Antoni i Cleòpatra el 41 aC

IMG_0875-01

Galera romana aproximant-se al vaixell de Cleòpatra 

És la història d’amor més coneguda de tots els temps i es va iniciar amb aquella trobada. Historiadors com Plutarc a les seves Vides Paral·leles en parla. Cleòpatra va anar amb el seu vaixell a entrevistar-se amb el triunvir romà que governava Orient des de la ciutat de Tars. Va pujar pel riu Cidno i es va trobar amb Marc Antoni. L’enamorament va ser instantani, qui sap si per amor o per política, però el destí de tots dos personatges va quedar unit per sempre.

IMG_0891-01

Els atacs víkings als anglosaxons fets per Ragnar Lodbrock

20170519_114906-01

Desembarcament víking a costes de Northumbria

Els pobles víkings viuen un seriós problema a les seves terres. L’augment de la població i els canvis climàtics provoquen la necessitat de buscar menjar més enllà dels fiords. A finals del s. VIII, els drakkar víkings apareixen entre la boira i ataquen el monestir de Lindisfarne provocant  una matança. No és res estrany que els monestirs de les illes britàniques conservin la pregària que deia: A furore normanorum libera nos Domine, de la fúria dels homes del Nord, allibereu-nos, Senyor.

20170529_103033-01

Vista general del diorama sobre atacs víkings a pobles anglosaxons

IMG_0858-01

El pillatge i  el segrest eren part de la violència dels pobles normands

– La presa de la barbacana i els castell de Les Tourelles per Joana d’Arc el 1429

20170519_114515-01 (1)

Vista general del diorama de la presa de Les Tourelles (1429)

Guerra dels Cent Anys. Anglaterra i França es disputen unes terres al continent i el tro francès. Després d’anys de guerra sembla que els anglesos guanyaran. Controlen gran part del territori i tenen assetjada la ciutat d’Orleans. Només un miracle els pot salvar… i va aparèixer ella. Diu que Déu l’envia per salvar França i el 1429 allibera Orleans, a partir d’aquí la guerra fa un tomb.

20170519_114502-01

Joana d’Arc dirigeix als seus nobles contra la barbacana que protegeix Les Tourelles

La història és aprendre. La forma de fer-ho pot millorar constantment. La imaginació no té límits i Playmobil ajuda. Ara a preparar un nou diorama. L’antic Egipte ens espera.

20170519_115123-01

Ignacio Fernández Pérez

Professor del departament d’Humanitats

4rt: Reportatge. Miquel Angel Superstar. Renaixement

Vídeo

Us deixo un reportatge sobre Miquel Angel, el geni renaixentista.

El nom sembla evocar un encanteri màgic: Michelangelo.
El llegat artístic que va deixar a les generacions futures és pràcticament inigualable. Aquest hàbil artista no només va ser un dels escultors més destres que mai han existit, sinó també un dels grans pintors i arquitectes de tots els temps.
El reportatge se centra en aquesta figura contradictòria i en la seva àmplia gamma de passions, així com en la seva visió de la creació del món. Com va arribar ell, un personatge tan difícil, a pintar la magnífica Capella Sixtina? I com va crear l’escultura més famosa en la història de l’art, el David, a qui milions d’admiradors veneren cada any com a l’autèntic Mister Univers?

http://www.tv3.cat/videos/4586531/Miquel-Angel-superestrella

http://www.tv3.cat/videos/4586531/Miquel-Angel-superestrella

Exposició Chema Madoz. La Pedrera

Estàndard

Fins al 28 de juliol.
Un dels creadors més destacats de la fotografia espanyola contemporània.
En la seva obra, propera a la poesia visual, Chema Madoz mostra una inclinació constant al simbòlic, mitjançant imatges caracteritzades per un subtil joc de paradoxes i metàfores, amb les quals crea un món propi, imaginatiu i reflexiu.
A través de les seves creacions, sovint impregnades d’una delicada ironia, Madoz qüestiona la realitat i convida l’espectador a l’observació i a la reflexió, a descobrir la poesia amagada en els objectes més comuns sotmetent-los a lleugeres transformacions i alterant-ne la funció, el context i l’ús habituals.
L’exposició «Chema Madoz. Ars combinatoria» resumeix la trajectòria de Madoz, Premi Nacional de Fotografia l’any 2000, des de finals dels anys vuitanta fins a l’actualitat.

Per saber-ne més:

http://www.lapedrera.com/ca/chema-madoz-ars-combinatoria-0

20130601-214207.jpg

20130601-214215.jpg

4rt: Reportatge. Miquel Angel Superstar. Renaixement

Estàndard

Us deixo un reportatge sobre Miquel Angel, el geni renaixentista.

El nom sembla evocar un encanteri màgic: Michelangelo.
El llegat artístic que va deixar a les generacions futures és pràcticament inigualable. Aquest hàbil artista no només va ser un dels escultors més destres que mai han existit, sinó també un dels grans pintors i arquitectes de tots els temps.
El reportatge se centra en aquesta figura contradictòria i en la seva àmplia gamma de passions, així com en la seva visió de la creació del món. Com va arribar ell, un personatge tan difícil, a pintar la magnífica Capella Sixtina? I com va crear l’escultura més famosa en la història de l’art, el David, a qui milions d’admiradors veneren cada any com a l’autèntic Mister Univers?

http://www.tv3.cat/videos/4586531/Miquel-Angel-superestrella

http://www.tv3.cat/videos/4586531/Miquel-Angel-superestrella

BP Award: retrats i autoretrats

Imatge

El retrat i l’autoretrat és un dels grans temes de la Història de l’art i la pintura. Hi ha nombroses convocatòries que han estat el trampolí per què l’obra d’un artista es  donés a conèixer; aquí us deixo unes obres que han estat  seleccionades en les darreres edicions del concurs BP Award, que es celebra a la National Portrait Gallery de Londres. Totes aquestes obres estan realitzades amb pintura, encara que no ho sembli.

Realitat fragmentada

Estàndard
Abans de començar deixem clar un parell de qüestions:

1. – Qui és David Hockney?, Em preguntareu la majoria de vosaltres, val uscomprenc, és com si em preguntaseis qui és el defensa central del Reial Madrido del Barça, és a dir no tinc ni remota idea, però això té fàcil solució, santawikipedia acudeix al nostre auxili.

2. – Què tenen en comú el Cubisme, David Hockney i la fotografia?. Bé, excel · lent pregunta que dirien alguns “intel · lectuals” que desconec, la resposta és una paraula que no està recollida (encara) en el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola. La panografía.

Quan el cubisme comença el seu camí de la mà de Pablo Picasso, GeorgeBraque, i Juan Gris, comença trencant literalment l’última baula que ancorava la pintura tradicional amb els nous corrents pictòriques, trencaven amb la perspectiva renaixentista, la realitat, element únic i unitari que donava sentit a l’espai es descompon en trossos

     OBRES DE PABLO PICASSO
La realitat no serà ja només un fragment que es veu sinó que es substituirà pel que coneixem, per un espai, aparentment artificial (i què no ho és, penseu un espai amb tres dimensions sobre una tela que només té dos), però un espai molt més ampli, el que coneixem, amb independència que es vegi o no (la paradoxa,una pintura per ser vista mostrant un espai que no es veu però es coneix) l’obraresultant no és immediata, però com el dibuix tècnic (sistema dièdric) el seuconeixement és molt més exacte que la pròpia “realitat representada”.A finals dels 70, David Hockney (pintor ja reconegut) comença a treballar amb fotografies, descomponent la realitat en múltiples parts i permetent que l’ull jugui a recompondre i “entendre” allò que veu, com mostra fixeu-vos la semblança entreaquesta obra de Boccione i el retrat de Hockney:

Un autor sempre interessat pels aspectes tècnics (instruments) de la pintura i pels fenòmens òpticsLes seves imatges, de les que us deixo una mostra, reprèn la idea cubista i li atorga una nova càrrega de sentit (què és la fotografia, sinó un moment, un espai i un temps singular?).
         OBRES DE DAVID HOCKNEY

Goya, Llums i ombres

Estàndard

Formada per gairebé un centenar d’obres, “Goya. Llums i ombres” ofereix un recorregut cronològic per l’obra del genial mestre. Una nodrida i importantíssima selecció que, sense pretendre ser exhaustiva, s’articula en forma de petits relats visuals que analitzen els grans temes abordats per l’artista al llarg de la seva vida.

L’exposició es presenta a Barcelona en el marc de l’acord de col·laboració entre l’Obra Social “la Caixa” i el Museu del Prado, i inclou peces tan destacades i apreciades pel públic com La Maja vestida, El para-sol, Vol de bruixes o Encara aprenc.

 

Viatge interactiu a través de l’obra de Claude Monet

Estàndard

No us perdeu aquest preciós enllaç on podreu fer un fantàstic viatge interactiu per l’obra de Monet, tota una delícia des de les imatges, a la música i l’estètica d’aquest enllaç….

www.monet2010.com

 

El secret de la cúpula de Florència

Estàndard

Desvelado el secreto de la cúpula de Florencia

El arquitecto italiano Massimo Ricci descubre la técnica que utilizó Filippo Brunelleschi

Ha tardado casi cuarenta años el arquitecto italiano Massimo Ricci en descubrir lo que para sus colegas fue un misterio durante seis siglos: la técnica que utilizó Filippo Brunelleschi para construir la cúpula de Santa María del Fiore, la Catedral de Florencia. El genio renacentista no solo se esmeró en elevar un monumento robusto y espectacular, símbolo de la renovada confianza humanista tras los temores medievales, sino también en esconder el truco gracias al cual se sostiene la estructura. “Hacer trampas, despistar, confundir las ideas fue un rastro típico de la personalidad de Brunelleschi”, comentó anoche Ricci al presentar su hallazgo a los ciudadanos reunidos en el Palazzo Vecchio -el ayu

“Brunelleschi encontraba divertido el hecho de que nadie pudiera dar con su secreto”. Un secreto bien guardado bajo la piel de la cúpula de ladrillos rojos y costillas de mármol. Desde que empezaron las obras, en 1425, el misterio fue custodiado con un truco: los obreros dispusieron los ladrillos vistos de una forma distinta a los de la bóveda interna, la que de verdad aguanta el peso de la construcción, para despistar todos los que, solo mirando desde fuera la cúpula, pensaban tener frente a sus ojos la técnica adoptada. Los ladrillos internos “están colocados en diagonal, como la espina de un pescado”, explicó Ricci, “sin utilizar material metálico alguno, como sostuvieron algunos estudiosos en el pasado, sino solo gracias a un sistema de cuerdas que permitía calcular la posición y el ángulo exactos en los que poner cada ladrillo”. Para confundir aún más las ideas a eventuales imitadores, Brunelleschi ordenó “marcar el costado de los ladrillos que quedaban en superficie con un surco, para dejar creer que fuesen dispuestos en longitud en lugar que de lado. Un sistema único y nunca más repetido en la historia”.

Ricci y su equipo lograron desvelar el misterio gracias a inventos tecnológicos muy refinados y a una grieta que se abrió en la bóveda. A través de esta fisura pudieron colar una sonda que se abrió camino entre un ladrillo y otro, mientras grababa lo que veía. Ricci dirigía la minúscula cámara y -como si se tratara de un médico que practica una endoscopia a su pacient – fue trazando un diagnóstico de las entrañas del monumento. Vio lo que nunca nadie pudo admirar antes.

En la sala del Ayuntamiento de Florencia también se enseñaron anoche las maquetas de las tres grúas utilizadas para edificar la cúpula y la del barco inventado por Brunelleschi para llevar el material desde el mar hasta la ciudad, sobre el río Arno. “Esta embarcación es otro ejemplo de su genio”, cerró Ricci. “Es el primer ejemplo en la historia de un barco que funciona con una hélice, igual que hacen los aviones hoy. Y es el primer caso de derechos de autor: Brunelleschi la construyó por si solo y poniendo el dinero de su propio bolsillo. En cambio, obtuvo por el Palazzo Vecchio el permiso de alquilarla y exigió que se quemara cualquier intento de imitación”. Menudo personaje, el Brunelleschi.

Notícia trobada per Enrique Turpin a “El País”

4art: itinerari tècnic. JACQUES CARELMAN, el disenyador anti-consum

Imatge

Jacques Carelman, pintor, escultor, il·lustrador i escenògraf francès, utilitza l’humor per crear objectes en què es fusionen la lògica i l’absurd.
Deforma la realitat que tots coneixem, creant objectes d’ús quotidià a què desvirtua la seva funció perquè passin a ser simplement inútils … o, millor dit, simpàticament inútils.
La crítica francesa va donar a l’obra de Carelman la denominació de gag-art, en tant les seves obres són un engany, una broma.
L’autor mateix deia: “Jo, en el personal, prefereixo despullar als objectes comuns del seu ús corrent. (…) Els meus objectes, al contrari dels aparells que la nostra societat de consum venera, són perfectament inútils “.

A veure si us agrada:

Cafetera per masoquistes – és de les seves obres més conegudes .

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una imatge amagada en el quadre de Giotto

Estàndard

Descubierta una cara de demonio en un fresco de Giotto tras ocho siglos

La obra data de 1290.- Una medievalista se percató de su existencia al estudiar otras pinturas en la basilica superior de Asis

El rostro de un demonio oculto entre las nubes de uno de los frescos de Giotto de Bondone (1267-1337) que adornan la basílica superior de Asís ha salido a la luz tras ocho siglos de existencia, ha referido el fraile franciscano Enzo Fortunato. El fresco data de 1290 y es una de las estampas de la vida de San Francisco de Asís, patrón de Italia, que la orden franciscana encargó al pintor florentino Giotto de Bondone para ilustrar la basílica superior de la Orden, sepulcro de su fundador. “En el medievo se tenía la creencia de que en el cielo habitaban indistintamente ángeles y demonios. Los primeros, llevaban las almas de los justos al Paraíso; los segundos, atraían las de los condenados”, señala Fortunato. La medievalista y experta en la orden franciscana Chiara Frugoni se percató de su existencia mientras estudiaba todos los frescos de la basílica, proceso que le permitió sacar a la luz algunas inscripciones en los mismos hace algo más de un año.

Noticia trobada al diari  “EL PAÍS” i facilitada per Enrique Turpin.

X-Raig Art

Imatge

Steven N. Meyers va ser un metge de raigs x tècnic de 30 anys. La seva professió va despertar el seu interès en el procés fotogràfic, per la qual cosa va començar a experimentar amb la imatge de raigs X de flors i plantes. Em resulta molt inspirador quan algú és capaç d’usar la seva habilitat única per establir al seu torn una carrera tècnica en un artístic.

Exploded Flowers

Imatge

Aquesta idea es diu Explode Flowers i el fotògraf es diu Qi Wei. Una vegada més veiem que la creativitat apareix en qualsevol moment, i és que si el conjunt és bell no ho és molt menys les parts. Aquestes fotografies de fons blanc serveixen de llenç per a aquestes precioses composicions. Però Qi Wei va seguir jugant i va arribar a dibuixar amb les parts de les flors com si es tractés de pinzellades …

Exposició MNAC: La maleta mexicana

Estàndard
La maleta mexicana. El redescobriment dels negatius de la Guerra Civil espanyola de Capa, ‘Chim’ i Taro
© International Center of Photography/Magnum Photos

Foto: Robert Capa. Refugiats republicans caminant per la platja cap a un camp d’internament, El Barcarès, França, març de 1939

Exposició organitzada pel Museu Nacional d’Art de Catalunya en coproducció amb l’ICP de Nova York

El 1939, davant l’avenç implacable del feixisme, Robert Capa abandona el seu estudi fotogràfic de París i fuig als Estats Units. El seu col·laborador, Tchiki Weiss, salva 3 capses amb 4.500 negatius d’imatges fets durant la Guerra Civil pel mateix Capa, Chim (David Seymour) i Gerda Taro, els grans mestres del fotoperiodisme de guerra. És la coneguda com a Maleta Mexicana. Desapareguda durant dècades, va ser localitzada a Mèxic i ara, gràcies a la tenacitat de l’ICP per recuperar-la i fer públic el seu contingut, el MNAC presenta part d’aquest valuós material fotogràfi c per primer cop a Espanya. Rodets de negatius que ens mostren la seqüència original de la foto publicada i ens revelen escenes inèdites, alhora que la tècnica magistral dels 3 fotògrafs. Testimoni gràfi c excepcional de la vida al front o a les trinxeres, dels estralls dels bombardejos sobre la població civil o del drama als camps de refugiats, la Maleta Mexicana és un mirall de la nostra història.

http://www.mnac.cat/index.jsp?lan=001